De tots els dibuixos que he fet al llarg de la meva vida, no n’hi ha cap que es pugui comparar amb aquest. No és exactament una nadala, sinó un homenatge al meu pare, mort el 23 d’abril de 2009.
Vaig intentar reproduir la imatge que, un dia, de sobte, es va dibuixar en la meva ment, unes setmanes després de la seva mort. En aquesta mena de visió, enmig d’un bosc fantasmagòric, el meu pare es retrobava amb les nostres gosses, mortes anys enrere, que l’havien acompanyat tants cops en les seves passejades per boscos i muntanyes.
En aquest bosc simbòlic, els troncs i les branques dels arbres recorden els pilars i els nervis d’una església gòtica, mentre un únic raig de llum trenca la foscor i enfoca el meu pare i a les gosses, com acudint a rescatar-los. És un bosc i alhora una catedral, un espai sacralitzat per la llum, llum que simbolitza la presència divina i assenyala el camí a seguir per a sortir de la foscor.
Presentació realitzada amb aquesta nadala: Nadala 2009
© J. Oliver-Bonjoch 2009
Vaig intentar reproduir la imatge que, un dia, de sobte, es va dibuixar en la meva ment, unes setmanes després de la seva mort. En aquesta mena de visió, enmig d’un bosc fantasmagòric, el meu pare es retrobava amb les nostres gosses, mortes anys enrere, que l’havien acompanyat tants cops en les seves passejades per boscos i muntanyes.
En aquest bosc simbòlic, els troncs i les branques dels arbres recorden els pilars i els nervis d’una església gòtica, mentre un únic raig de llum trenca la foscor i enfoca el meu pare i a les gosses, com acudint a rescatar-los. És un bosc i alhora una catedral, un espai sacralitzat per la llum, llum que simbolitza la presència divina i assenyala el camí a seguir per a sortir de la foscor.
Presentació realitzada amb aquesta nadala: Nadala 2009
© J. Oliver-Bonjoch 2009