L’Arbre del Coneixement



L’any 2016 he felicitat el Nadal i l’any nou amb la meva pròpia versió de l’Arbre del Coneixement, una imatge al·legòrica de la saviesa present en cultures i civilitzacions d’arreu de la Terra. El Nadal coincideix amb la celebració ancestral de la victòria de la Llum sobre les tenebres, i la recerca de la saviesa es descriu simbòlicament com un camí que porta vers la il·luminació. Tot i que crec que la saviesa veritable també es troba fora dels llibres i que té a veure amb la capacitat d’estimar, amb el ‘meu’ arbre he volgut expressar la diversitat de fonts del coneixement. Per això, entre les arrels ‘afamades de coneixement’, he dibuixat diversos tipus de suports de l’escriptura que pertanyen a civilitzacions representatives de totes les èpoques i de tots els continents.

Alhora m’adhereixo al 7è centenari de Ramon Llull, qui va utilitzar aquest arbre al·legòric per a explicar visualment els seus plantejaments metodològics, tan útils pel progrés del pensament europeu. L’Arbre de la Ciència de Llull és, precisament, l’emblema de la institució on ha crescut i madurat la meva vocació docent al llarg dels darrers quinze anys, i on també he teixit ferms llaços d’afecte i amistat amb companys i exalumnes. Però, en fer memòria de Llull, també faig memòria de la meva àvia mallorquina, que va ser la primera persona que em va parlar d’ell, com de tantes altres coses relacionades amb Mallorca que li agradava contar-nos a la meva germana i a mi. De fet, els avantpassats catalans de la meva àvia varen arribar a l’illa en la mateixa època que ho feren els pares de Ramon Llull, així que qui sap si ambdós arbres genealògics es van connectar en algun moment dels set segles que han transcorregut des de llavors...


© J. Oliver-Bonjoch 2016

Dreamed in Edinburgh


Darrere els núvols tenebrosos resplendeixen els estels...


Aquest dibuix és com un somni de l’Edinburgh d’un parell de segles enrere, amb una composició que parteix d’un carreró que encara existeix a la ciutat vella, al qual he afegit alguns edificis canviats de lloc. La torre de la Catedral de St. Giles mostra el rellotge que hi havia en aquells temps.

Submergida en les tenebres de la nit, la ciutat no sembla gaire acollidora, però les finestres (la llum de cada llar) i els estels impedeixen que la foscor sigui completa. En la negror del carreró, amb certa dificultat es retalla la silueta d’un personatge, que sembla perdut en aquest laberint medieval. Això no obstant, s’ha obert una porta, i la llum de l’interior d’una casa es projecta en el carreró, mentre una altra persona surt d'aquella porta amb els braços oberts, a “rescatar” l’home que està en les tenebres. Damunt dels terrats de la ciutat, hi ha núvols que encara reflecteixen les darreres llums del dia, i que, tanmateix, no impedeixen veure els estels.

En enviar la nadala, la vaig associar a una cita de l’Evangeli de Joan (1,5), que dóna la clau per a acabar d’interpretar el dibuix:

“La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la”


© J. Oliver-Bonjoch 2010