El carrer dibuixat està inspirat en un de la ciutat de Perugia, a Itàlia, que havia pogut veure aquell mateix estiu. Jo hi vaig afegir -i inventar- el pòrtic d’una església, en la porta de la qual, sota un relleu que representa l’Epifania, hi ha inscrita la frase Beatus ille qui amare scit, “Feliç aquell qui sap estimar”, que dec a Hermann Hesse.
En clau simbòlica, el carrer de traçat corb, molt propi de les ciutats medievals, evoca la idea de laberint. A més, el carrer fa pendent i és també una escalinata, que enllaça amb els graons que accedeixen a l’església. El laberint simbolitza l’itinerari vital del ser humà, que no pot saber què li reserva el futur, i que va tantejant les diverses opcions –portes- que es presenten als seus ulls, com si estigués en un laberint. Les escales simbolitzen el progrés o creixement espiritual, que l’home assoleix, poc a poc, en petites etapes o graons. El pòrtic de l’església representa la idea de refugi, acolliment i benvinguda. De la porta de l’església surt llum, que simbolitza la presència divina i la il·luminació dels qui hi arriben, havent pujat ja l’escala iniciàtica. La porta d’una església simbolitza sempre al mateix Jesús i Jesús és amor. El progrés espiritual, doncs, consisteix en aprendre a estimar, l’únic camí segur en el laberint de la vida.
© J. Oliver-Bonjoch 2005